Afinació d'un piano antic

El piano que ens han demanat d'afinar aquesta vegada és un piano de la marca Rowney que per l'aspecte que té deu tenir uns cent anys d'antiguitat. Em diuen que el van comprar en un antiquari ara fa uns catorze anys, i que no l'han afinat mai des d'aleshores. No cal dir que tampoc no l'han tocat. Aquest és el logotip de la marca:

 

Aquest és l'aspecte exterior del piano:

I aquest, el de la maquinària:

 

 

No tenim cap informació sobre la marca ni tampoc no n'hem trobat a Internet. No duu cap nom ni logotip a l'arpa, i el número de sèrie (2027) figura només imprès a l'interior d'un dels laterals.

Té un aspecte molt semblant al dels pianos catalans del tombant de segle. Com que aparentment està tot sencer i té arpa de ferro, pensem que és bona idea intentar afinar-lo.

Després de comprovar que gairebé tot el piano està a 427-430 (per algun motiu, tots els pianos semblen aturar-se a aquesta freqüència, tant si porten 10 com 20 o 30 anys sense afinar-se), en primer lloc fem una afinació per apujar-lo de to. Com sempre, comencem amb el la3 i fem tots els la. Després continuem per quintes ascendents i fem tots els mi, si, fa#, do#, sol#, re#, la#, fa, do, sol, i re. En total, unes tres hores de feina, sense pauses. Aquesta afinació la fem sense feltre. Només amb dues cunyes per apagar les cordes laterals, fem una corda central i, immediatament, les dues laterals. Anem procedint d'aquesta manera fins a acabar tot el piano.

Un cop acabat aquest procediment, notem que les primeres cordes que hem afinat tornen a estar baixes. Normalment les cordes curtes dels aguts es desafinen més, perquè proporcionalment l'estirament de la corda correspon a un canvi de freqüència més gran que en les cordes llargues. És a dir, en una corda llarga cal girar molt més la clau d'afinar per apujar o abaixar mig to que no pas en una corda curta, on un moviment ínfim de la clau es tradueix de seguida en una diferència de mig to.

Una setmana després (o quan hi hagi temps de fer-ho), es fa una afinació normal, començant amb el temperament, després la secció dels aguts i, finalment, la dels greus. Hi ha algun motiu per fer-ho en aquest ordre, i no pas primer els greus i després els aguts? Creiem que és més favorable afinar primer els aguts pequè no "depenen" acústicament d'altres cordes del piano. En canvi, és millor que, quan escoltem els greus, que produeixen molts harmònics i fan que tot el piano ressoni, els aguts que vibraran conjuntament estiguin ja afinats. Si això no és així, es produeixen molts més "sorolls", especialment si el piano està molt desafinat, i costa més afinar la secció greu.

A la foto anterior, ja s'ha fet el temperament, les cordes centrals estan afinades, i es comença a treure la cinta de feltre per afinar els unísons. En dues horetes, ha quedat una afinació més o menys acceptable, tenint en compte els problemes mecànics (clavilles fluixes) i estructurals (tapa harmònica fisurada, esquerda al pont dels bordons, etc.) del piano. En parlarem en un altre apunt d'aquest bloc.