Funcionament del pedal de sostenuto

La primera vegada que traiem la màquina del Yamaha piano U3, ens sorprèn que els bastonets dels apagadors tinguin la part inferior d'alumini i estiguin acabats amb una mena de coberta de goma de color negre. Això és part del mecanisme de sostenuto (de vegades anomenat pedal harmònic) que porten aquests pianos.

Però ¿com funciona el sistema sostenuto? De fet, el mecanisme és ben senzill. El pedal central del piano, que es veu a la fotografia, és el que connecta amb la barra que activa i desactiva el sostenuto, exactament igual que ho fa el pedal de ressonància de la dreta.

L'única diferència, però, és que el pedal no es pot pitjar ni abans ni simultàniament a les tecles, sinó que s'ha de pitjar després. Per què? Vegem com funciona.

A sota dels apagadors hi ha una segona barra, en forma de V i forrada amb feltre per la part posterior externa. Quan premem una tecla i, seguidament i sense deixar-la anar, pitgem el pedal central, aquesta barra gira i s'interposa entre l'extrem de l'apagador que s'ha separat de les cordes (s'ha endarrerit per la part inferior) i el seu punt de repòs. Això vol dir que, encara que deixem anar la tecla, l'apagador no podrà retornar al seu lloc i les cordes corresponents a aquella tecla continuaran ressonant. En definitiva, és com el pedal normal de ressonància, però selectiu.

Simple, oi? Ara només es tracta d'acostumar-se a utilitzar-lo. Pel que sembla, només algunes peces de Debussy i Ravel porten indicacions d'ús d'aquest pedal, però creiem que es pot utilitzar sempre que la partitura contingui un pedal de diversos compassos i simultàniament s'hagin de tocar amb la mà esquerra altres notes llunyanes, com passa en algunes peces de Liszt, per exemple la Consolació número 3. Caldrà anar-ho investigant...

Regulació dels apagadors del piano vertical (4)

Ens queda parlar de la regulació dels apagadors respecte al moviment de la tecla i, consegüentment, dels martells, que es produeix després de transmetre's el moviment mitjançant els cavallets, l'element intermedi entre la tecla i el martell.

Normalment la manipulació de culleretes no és una tasca necessària en un piano, a no ser que es vulgui modificar algun aspecte de la pulsació o que s'hagi canviat el feltre d'algun apagador, com en el cas que ens ocupa.

La regulació es fa mitjançant la manipulació de les culleretes de ferro que estan muntades a la part del darrere dels cavallets (al centre de la fotografia). Si la cullereta es troba més enrere, lògicament tocarà més aviat el bastonet de l'apagador (a la foto, a l'esquerra de la cullereta), que se separarà de les cordes més aviat. En canvi, si es troba més endavant (en direcció a la part dreta de la fotografia), tardarà més a tocar l'apagador, que se separarà de les cordes més tard.

Ara bé, la manipulació de les culleretes no és cosa fàcil. A la fotografia es pot veure l'eina amb què, teòricament, es pot dur a terme aquesta tasca. També teòricament, la regulació es pot fer i s'ha de fer amb la màquina posada al piano, però si us he de dir la veritat, en alguns pianos no hi ha manera de fer-la passar per entre els cavallets, i en els pianos on això és possible, costa moltíssim que l'eina s'arribi a enganxar a la cullereta. Penseu que això s'ha de fer amb el mànec de l'eina a l'altra banda de la màquina i, per tant, a cegues.

Hi ha algun manual que recomana practicar per aconseguir-ho, i que també aconsella llimar aquest tipus d'eina per fer-la més estreta i que funcioni bé. Es tracta, realment, d'un problema de de disseny?

Hi ha algun tècnic que afirma, simplement, que aquesta eina no va bé, i que en fa servir una altra que és com una fulla plana i de la qual no disposem per poder il·lustrar-la en aquest bloc.

Mentrestant, una servidora va fent proves amb la màquina al piano i fora del piano, com es veu a la fotografia. La dificultat que sorgeix en aquest segon cas és que no hi ha les tecles i, per tant, els cavallets no queden en la posició que tenen al piano, sinó més avall, i la relació entre el moviment del martellet i de l'apagador costa de reproduir, fins i tot substituint les tecles per una pila de llibres. La qüestió és que, ho sembli o no, això dels pianos va regulat al mil·límetre i, en molts casos, a la dècima de mil·límetre, amb la dificultat afegida que hi ha 85 o 88 tecles, cavallets, martellets, apagadors...

Un piano gran i un gran piano, el Yamaha U3

Fa pocs dies vaig poder adquirir un Yamaha U3 H de segona mà, de l'any 1978 (número de sèrie dos milions sis-cents mil i escaig) però en molt bon estat i aparentment amb poc ús. Els transportistes que me'l van portar van haver de baixar-lo sis pisos i pujar-ne dos. Déu n'hi do! Ho van fer molt bé, amb molta cura i professionalitat. El van embolicar bé, li van posar mantes doblegades a les parts on podien produir-se cops i el van moure entre quatre molt a poc a poc i amb perfecta coordinació. Una feina magnífica.

Us el presento. Així és per fora: tot un tros de piano, 131 cm d'altura, 153 d'amplada i 65 de fons. A la foto el veieu amb la tapa del teclat i la superior obertes, perquè li toqui l'aire, que fa calor!

Com veieu, brilla com un mirall. És clar, abans l'hem desempolsinat i li hem passat una baieta una mica humida. Què us sembla? 

Un altre detall del piano. La part frontal del teclat. Per cert, la bandera que es veu reflectida és un tros de l'estelada que hi ha al balcó, i no pas el que sembla.

En fi... es nota que m'agrada, oi? Doncs si en voleu un d'igual o de semblant, només m'ho heu de dir i en podem buscar un de segona mà. Però si el voleu nou, només cal que aneu a una botiga especialitzada i us en vendran un amb molt de gust, m'imagino. Ara, prepareu uns 9.000 euros llargs. A mi m'ha costat moltíssim menys, us ho asseguro. Això sí, no és nou.

Què es pot dir del Yamaha U3? Doncs que és el piano vertical més gran de la sèrie U de Yamaha (numerada 1, 2, 3), que és la tercera sèrie de verticals d'aquesta marca, després de la B i la P. És el de més qualitat, i està fabricat al Japó. Actualment aquest model encara es fa, perquè és un dels que ha tingut més èxit de la marca, i se'n troben a totes les bones escoles de música i conservatoris del món. 

Aquest U3, concretament, si fos fabricat més tard portaria abans del número de sèrie la lletra S de Sustain, perquè té el pedal del mig de sostenuto que es posa habitualment en els pianos de cua, però no en els verticals. Uns anys més tard, a partir del 1985, Yamaha va anomenar-lo U3AS. Altres U3 posteriors no tenen el sostenuto, sinó una sordina, al pedal del mig, com la majoria de verticals.

Segons sembla, la presència d'aquest pedal en un piano és un senyal de qualitat, ja que l'instrument que el porta és adient per a ús professional --això vol dir, permet tocar el repertori més difícil romàntic i post-romàntic, sempre que el pianista doni de si, és clar. 

I si voleu que el compari amb el petit Yamaha M5J que em va acompanyar en els meus estudis de jove, us diré que la diferència és abismal. D'entrada, les tecles són molt més llargues (un dia d'aquests faré un apunt amb les dades exactes) i això permet tocar molt més ràpid, sobretot a la part interior del teclat, que resulta molt més tova perquè la palanca és més llarga. No sé si m'explico... En aquest sentit, s'assembla una mica a un piano de cua o, com si diguéssim, hi està més a prop. En segon lloc, el so és molt més clar i potent, sense que apareguin harmònics indesitjats com passa sovint en els pianos petits. Els martellets són els K de nucli blau i no els NN grisos sense nucli que porten els pianos de 110 cm, ni els de nucli groc que porten els U1. Pel meu gust, aquests martellets són molt millors, produeixen un so més dolç i sense estridències. 

Una qüestió: tots els Yamaha que tenen el número de sèrie començat amb H (com aquest) o M (fins al 1985 aproximadament) tenen un defecte als cordillets de la palanca de retorn de la nou del martell, que fa que els cordillets es trenquin. En aquest cas, crec que quan el vaig comprar tenia els cordillets intactes (sembla que el piano feia anys que estava sense ús), però pocs dies després de començar-lo a tocar, els cordillets s'han començat a trencar. Això és inevitable en aquests Yamaha, i el que cal fer és canviar els cordillets, de la manera que ja vaig explicar a l'apunt anterior, Canvi de cordillets.

En un altre apunt podreu veure fotos del canvi de cordillets d'aquest Yamaha U3. I si teniu algun piano que pateixi d'aquest mal, només cal que m'envieu un missatge i mirarem de posar-hi remei.

Regulació dels apagadors del piano vertical (3)

Continuem els apunts sobre regulació dels apagadors del piano vertical explicant com es regulen els apagadors. Remetem els lectors a l'apunt del mes de març Regulació dels apagadors del piano vertical (1).

Per regular el funcionament dels apagadors respecte al pedal de ressonància, ho farem mitjançant els cargols que estan situats a la part inferior dels bastons (n'hauríem de dir lamel·les?) dels apagadors.

Resulta bastant senzill accedir als cargols amb la màquina posada al piano. Només cal treure els dos o tres cargols que la subjecten. Aleshores es pot inclinar fàcilment la màquina endavant i accedir als cargols amb un tornavís normal. A la fotografia es pot veure bé la barra de ferro que acciona els apagadors mitjançant el contacte amb la part del cargol que queda enfonsada darrere el bastonet (o la lamel·la), i que està protegida amb un feltre (a la fotografia, de color gris fosc) per evitar que es produeixin sorolls.

Alguns pianos no tenen aquest cargol, i aleshores cal regular l'apagador mitjançant els filferros que connecten els caps dels apagadors als bastons.

Regulació dels apagadors del piano vertical (2)

Numerem aquesta entrada amb un 1 entre parèntesis perquè sospitem que n'hi haurà moltes més amb el mateix nom. Per alguna cosa la regulació dels apagadors (o amortidors, si ho preferiu) és la tasca més complicada de la regulació del piano vertical (aquesta opinió no és només nostra, sinó que ens ha estat confirmada per un tècnic amb molts anys d'experiència).

Comencem, doncs. Aquest és l'aspecte que té actualment la màquina del piano. Com es pot veure, les fileres de martells i d'apagadors comencen a tenir un aspecte més o menys regular i ordenat, que és el que han de tenir.

Ara bé, a part de l'aspecte regular i ordenat, cal que tot funcioni correctament i també de manera regular i ordenada. Això és el que intentarem aconseguir en les properes sessions de treball amb aquest piano.

La foto anterior mostra el que passa quan es prem el pedal dret del piano, anomenat pedal de ressonància. Els apagadors se separen de les cordes per deixar-les vibrar lliurement. Potser la distància dels feltres respecte a les cordes no s'aprecia bé a la fotografia, però el que sí que es veu és que hi ha un apagador (el quart començant per la dreta) que està molt més separat que els altres. Un dels aspectes de la regulació dels apagadors consisteix a regular-ne el funcionament en relació amb el pedal. Els apagadors s'han de començar a desplaçar quan el pedal s'ha enfonsat uns 6 mm, i han de desplaçar-se fins a 5 mm de distància de les cordes, ni més ni menys.

L'altre aspecte consisteix a regular els apagadors en relació amb el moviment dels martells, que, al seu torn, depèn del moviment de les tecles. En aquesta foto es pot veure com, si desplacem dos martells consecutius cap endavant (ho fem amb les mans, perquè la màquina està fora del piano), els dos apagadors corresponents es desplacen alhora cap endarrere.

Ara bé, el moment en què els apagadors comencen a moure's no pot ser qualsevol. Quan els martells estan aproximadament a la meitat del seu recorregut, és a dir, han avançat uns 2,2-2,4 cm des del seu punt inicial, és quan els apagadors s'han de començar a desplaçar, ni abans ni després.

En aquest cas, en canvi, tot i que els dos martells es desplacen alhora, un dels apagadors avança i l'altre es queda endarrere. 

Tot això és el que haurem de corregir en les properes sessions de pràctica, per a cadascun dels 65 apagadors d'aquest piano.

Canvi del feltre dels apagadors plans

De vegades les coses no surten bé la primera vegada. De fet, diria que normalment res no surt bé la primera vegada.  En aquest cas, els feltres dels apagadors plans (els que vam retallar a partir d'una placa) del Cussó SFHA que estem restaurant eren massa amples i xocaven els uns amb els altres. En aquest cas, no hi ha més remei que desenganxar-los i tornar-ne a col·locar de nous. Així, doncs, primer desenganxem els feltres blancs.

A continuació, cal netejar la fusta del cap de l'apagador amb la llima del multieines.

No es veu gaire bé a la foto, però han de saber els lectors que aquesta eina va de meravella per a aquest tipus de treballs. Realment fàcil i ràpid, tot i que es genera força pols. Un exemple de cap d'apagador net:

Seguidament, es tornen a enganxar els feltres vermells, prèviament tallats, amb cola blanca.

El millor és tallar-los una mica més grans del que cal i, quan la cola està seca, retallar les vores sobrants resseguint la vora amb un cúter ben esmolat. Així és com queda un treball més net i precís. Aquests són els apagadors mentre la cola s'està eixugant.

Seguidament, s'enganxen al damunt els feltres blancs. Aquesta vegada ens ha sortit millor el tall. A la foto es poden veure els xurrets de 3,4 x 0,8 cm, que seguidament tallarem en dos trossos amb una guillotina --o, si no en tenim, amb unes tisores que tallin bé--, i enganxarem de tres en tres, seguint el patró original.

I aquests són els apagadors amb els feltres enganxats, eixugant-se dins d'una capsa. El fet de posar-los dins d'una capsa no es deu a cap superstició o mania. Es tracta, simplement, que el piano és en un altre lloc i la capsa de botes va bé per transportar-los ordenats sense que es perdin ni es barregin.

A continuació, muntem els apagadors a la màquina i la col·loquem al piano. Com es pot veure a la foto següent, no tots han quedat perfectament rectes, i la majoria no funcionen com haurien de funcionar. Això és normal, ja que després d'això toca fer un procés molt acurat de regulació, que descriurem en un altre apunt. 

Com a mínim, però, aquesta vegada els feltres no xoquen entre ells i es veuen força regulars a simple vista.