Canvi del feltre dels apagadors

Després de desmuntar els apagadors i treure els feltres vells, cal posar els feltres nous. Aquests són els apagadors amb els feltres nous (no hem canviat el de la cullereta ni el de la molla de pressió, només el vermell i el blanc.

Els de la secció dels baixos, 26 en aquest piano, són de 9 mm d'amplada, i els plans, de 10. Hi ha quatre tipus d'apagadors, els de forma en U, que són per als bordons que van sols (1-13 en aquest piano), els de forma en V, que són per als bordons dobles (14 -26 en aquest piano), els de forma de W (27-29 en aquest piano) i tots els altres fins al 65, que són plans. Els tres primers els vaig comprar en tires, però del pla en vaig comprar una planxa.

Primer problema: tallar la planxa d'apagador. És força tova, fa 1cm de gruix i es deforma amb facilitat. En resum, no va quedar gaire bé, els feltres són massa amples i toquen uns amb els altres:

Els vaig intentar retallar amb una fulla d'afaitar, amb cúter, etc., però no hi ha manera que quedin perfectes. Segurament això explica perquè hi ha qui utilitza apagadors autoadhesius.

A continuació explico el mètode de tall correcte:

1) Disposeu la planxa a sobre d'una superfície adequada per tallar amb cúter (una planxa de DM o una superfície plàstica que venen especialment per a això).
2) Mesureu la longitud total d'un apagador, per exemple, en aquest piano 1,7 x 3 cm = 5,1 cm, o 5 cm per arrodonir. Heu de tallar una tira de 5 cm d'amplada (que és més fàcil que tallar-la d'1 cm).
3) Col·loqueu un regle de fusta o metall a 5 cm de la vora de la planxa i pressioneu-lo amb serjants pels dos extrems.
4) Premeu el regle amb la mà pel centre i talleu el feltre amb un cúter ben esmolat.
5) Talleu la tira de 5 cm perpendicularment en tiretes d'1 cm, que és l'amplada de l'apagador.
6) Talleu cadascuna de les tiretes de 5 x 1 cm en tres trossos, que són els que necessiteu per a cada apagador.

Costa una miqueta, però és qüestió de pràctica.

Aleshores ja els podeu enganxar a sobre del feltre vermell i els poseu de cap per avall (els que ho permeten) perquè es pressionin ells mateixos:

 

Després d'atornillar l'apagador a la màquina, encara amb la màquina a fora, cal ajustar els caps dels apagadors d'un amb un mitjançant el cargol. La majoria xocaran entre ells, o estaran massa alts o massa baixos. El cargol permet apujar-los, abaixar-los i inclinar-los lateralment.

 

 

Quan posem la màquina al piano haurem de repetir el procés, perquè la majoria no apaguen bé, o no es mouen, o es mouen massa tard o massa d'hora, o se separen massa poc de la corda. Aquest és el piano amb els apagadors nous, però encara sense acabar de regular. 

 

 

 

En aquest punt vaig pensar que, sense tenir restaurats i col·locats els martellets definitius, la tasca de regular els apagadors era una mica en va. Per tant, he deixat els apagadors de moment (encara no tinc dedidit si he de tornar a canviar els plans) i he passat a netejar i restaurar els feltres, pells, brides i caps dels martells.

Recepta de cola per a feltre i pell

Aquesta és una recepta de cola per a paper, cartolina, tela, feltre i cuir que vaig trobar a internet. Es pot fer servir per enganxar moltes de les peces de feltre i de pell que porten els pianos, per exemple, els feltres i la pell de la nou del martell, les pells dels atrapadors i contra-atrapadors, els feltres dels apagadors, els feltres de les barres de descans d'apagadors i martellets, etc. Encara no l'he provada. Quan ho faci, us diré com va.

1) Poseu a bullir sis cullerades d'aigua en un pot i, quan bulli, traieu-ho del foc.
2) Afegiu-hi 15 g de gelatina ja remullada en aigua freda i remeneu-la fins que es dissolgui.
3) Afegiu-hi dues cullerades de vinagre blanc i dues de glicerina i remeneu-ho tot bé.
4) Envaseu la cola en un pot de vidre tapat.

Aquesta cola s'ha d'escalfar al bany maria abans d'aplicar-la amb un pinzell i pressionar les peces que es volen enganxar.

Apujada de to d'un piano

Aquest piano polonès, un Offberg número de serie 88.796, pertany a la mare d'uns amics del meu fill, que hi va estudiar de jove.

Fa molts anys que no el toquen ni l'afinen. Està molt descuidat, ple de pols. Comprovo que la majoria de notes estaven entre 415 y 430. Toca, doncs, apujar-lo de to abans de fer-li una afinació acurada. Quan un piano està molt baix, és millor fer-li com a mínim dues afinacions. Els principiants pot ser que en necessitin tres o quatre per deixar el piano afinat satisfactòriament.

Per fer aquesta primera apujada de to, els tècnics recomanen fe-ho per octaves, és a dir, afinar el la3, després tots els la, després tots els mi, tots els si, etc. D'aquesta manera s'equilibra millor la tensió exercida damunt de tota l'arpa i evitem que una part del piano acabi totalment desafinada quan acabem d'afinar.

De vegades, si el piano és vell i té les cordes molt rovellades (en aquest piano ho estan una mica), pot ser que alguna corda es trenqui quan girem la clau. Per això cal sempre girar primer la clau cap a l'esquerra (abaixar la tensió de la corda) abans d'apujar-la. Si hi ha rovell, se sent un clic quan la corda es desplaça damunt la barra de pressió i el rovell es trenca. Aleshores ja es pot tensionar la corda.

Aquest piano, curiosament, té el teclat molt inclinat fent pendent cap a les cordes. Sembla així de disseny, i costa molt treure les tecles de sota les bàscules. De fet, si no es treu la màquina sembla impossible treure les tecles.

El piano necessita polir els martells, que estan totalment plans al punt d'impacte i tenen uns solcs considerables. Per anar bé, s'haurien de canviar.  A més, cal netejar el rovell de les cordes i ajustar tot el mecanisme.

Les taques marrons dels martells són restes d'algun líquid (una beguda o l'aigua d'un gerro) que ha caigut damunt de piano. Una de les pitjors coses que li pot passar a un piano és aquesta.

Desmuntatge del feltre dels apagadors

Aquests de la foto són els apagadors (o amortidors) del meu vell piano Cussó SFHA, col·locats dins d'una capseta. Vaig trigar una bona estona a desmuntar-los. De fet, només n'hi ha seixanta-cinc, perquè més amunt els pianos deixen vibrar les cordes lliurement.

El seu estat és força penós, estan aixafats, tacats, amb foradets que han fet les arnes. Tot i que la majoria encara apaguen decentment, em sembla que després de cent anys de vida ja toca canviar-los.
La meva idea és substituir tots els feltres blancs, els que apaguen. Cada apagador porta tres trossos de feltre d'1,7 cm cadascun, excepte els dos primers de la secció aguda (en aquest cas, el 27 i el 28), que estan retallats i en porten dos.

Mentre es desmunten els apagadors, es poden anar polint les varetes i les molles, que es poden tensar pressionant-les endarrere amb els dits. La major part del rovell s'acumula a la part de la vareta que queda dintre del pilotí arrodonit que porta el cargol de regulació de l'apagador. De vegades la vareta està incrustada i costa d'extreure. En aquest cas, hom pot rotar una mica la lama o prémer l'extrem de la vareta que emergeix per dalt amb unes alicates de punta plana, amb compte de no trencar cap peça.

Aquests són els apagadors amb els caps desmuntats:

Aquí podeu veure de prop un dels apagadors, al qual se li va substituir el feltre central per uns trossets de feltre gris autoadhesius.

Costa bastant desenganxar els feltres dels apagadors. La cola (cola calenta, suposem) és molt dura i està cristal·litzada. Em va costar tot un dia de gratar amb ganivet, cúter i paper de vidre, i fins i tot així encara van quedar restes enganxades a la fusta. Amb una Dremel o un altre multieines elèctric hauria fet més via, però cal comprar-la.

Alguns llibres expliquen que es pot acabar de treure el feltre vermell estovant-lo amb aigua. Com es pot veure a la foto de dalt, la cola es converteix en escuma blanquinosa.

Aquests de sota són els apagadors sense feltres. Encara hi queden petites restes, però crec que això no impedeix que s'hi pugui enganxar un altre feltre vermell a sobre, abans de posar-hi el feltre d'apagar.

 

Els apagadors porten dos feltres més: el de la cullereta, que és rectangular i fa 3 mm de gruix, i el mosquit rodonet on es recolzen les varetes de pressió.

Reciclatge de clavilles

Pel que sembla, les clavilles no es poden reciclar, almenys no com a clavilles de piano. Pel que es veu, pel fet d'haver estat introduïdes a pressió al claviller, i posteriorment extretes, la fina rosca que envolta la clavilla es deteriora i ja no compliria la seva funció si es volgués tornar a utilitzar. En tot cas, caldria afegir-hi una funda, tal com hem explicat en una altra entrada.

Per tant, l'únic ús que se m'acut que poden tenir és com a penjoll per fer-ne collarets, com a record o usos docoratius o artesanals diversos.

 

A la il·lustració, clavilles de dues mides diferents.

Cordes de piano rovellades i cordes noves

Les cordes pertanyen al piano Cussó SFHA. A la foto es pot veure un exemple de cordes rovellades (els cinc primers cors començant per l'esquerra) i de cordes noves (els restants de més a la dreta, de color platejat). Aquestes darreres són les que hem posat noves. Les oxidades les suposem originals. Els bordons suposem que els devien canviar en algun moment durant la llarga vida del piano.

Canvi de cordillets

En aquesta entrada explico el canvi dels cordillets de les molles de retorn dels martells en un piano vertical Yamaha M5J de 1979. Aquests cordillets van enganxats a la ranura anterior de la forquilla que subjecta les nous dels martells a la guia de muntatge. Com tothom sap, o hauria de saber, tots els Yamaha d'aquella època (al voltant del 1980) tenen uns cordillets especialment delicats i que es trenquen fàcilment, per la qual cosa és important, a l'hora d'adquirir-ne un de segona mà, comprovar que se li han canviat els cordillets, si encara té els originals, tenir en compte que se li hauran de canviar un dia o altre.

El canvi de cordillets em va ocupar unes 12 hores. La primera meitat (primer vaig desmuntar els martells parells i després els imparells) em va costar vuit hores i la segona, quatre. Aquest era el seu estat original.

 

I aquests són els cordillets renovats:

El canvi de cordillets millora molt la pulsació i el so del piano. Els sorollets i ressonàncies estranyes desapareixen, els martells deixen de rebotar contra les tecles i el piano es deixa, finalment, regular correctament. És impossible regular un piano que té els cordillets trencats.

Aquest és el filet que fa el miracle. En aquest cas, un fil de lli que vaig comprar en una botiga de material per a collarets. És un fil una mica rígid, encerat, i semblava fort. En venen també un d'específic a les botigues especialitzades, però no us sabria dir quin va millor. El vaig tallar en trossets de de 5 cm. Amb 4,5 m n'hi ha prou per un piano sencer, però val més comprar-ne 5 m per si de cas.

 

Procediment:
1) Traieu les brides dels martells parells o dels imparells. Si estan molt enganxades, es pot fer servir una mica de greix de cavall o vaselina per lubricar els filferros.
2) Després de numerar-los, desmunteu els cavallets (bàscules) corresponents. En els pianos petits no es pot treure els martells sense treure la bàscula, tot i que jo ho he fet en algun piano de metre trenta.
3) Traieu els martells per la part de dalt i numereu-los si no ho estan.
4) Separeu les forquilles dels martells descargolant els cargols corresponents i numereu-les.
5) Prepareu el fil, cola blanca i un pinzell prim.
6) Netegeu els ranures de les forquilles amb un cúter, ganivet, llima o qualsevol estri adient.
7) Enganxeu els trossets de fil a cada ranura, empenyent amb un escuradents o amb el mànec del pinzell per introduir-los bé dins la ranura.
8) Espereu una estona fins que s'assequi la cola.
9) Torneu a muntar les forquilles als martells i aquests al piano, sense oblidar-vos de col·locar les molles als cordillets.
10) Munteu els cavallets. Aquesta operació és bastant pesada, ja que cal anar amb compte per la part de davant i posar l'empenyedor (escap) a lloc sense trencar-lo, mentre per la part posterior de la màquina cal separar els apagadors per fer espai per a les culleretes.
11) Torneu a col·locar les brides. Mentre subjecteu la brida amb la mà esquerra, amb el tornavís a la mà dreta pressioneu la base de l'empenyedor, just per sobre de la molla del cavallet, i feu pujar el cavallet fins que la brida es pugui enganxar al seu filferro.
12) Comproveu que totes les molles dels cavallets, situades a sota dels empenyedors, estan al seu lloc. Podeu utilitzar un tornavís prim per aixafar-los una mica i recol·locar-los per la part de dalt.

En acabar, podreu comprovar que alguns martellets no han quedat centrats. Després del canvi de cordillets, caldrà regular els martells, els bastons d'escapament i els atraps. El piano haurà experimentat una millora notable.

Canvi de cordes i clavilles

Com he esmentat anteriorment, el meu piano Cussó SFHA té diverses cordes canviades de fa potser 50 anys, que és quan a l'antiga propietària l'hi van regalar, però totes les que estan ancorades per darrere dels bordons (les més difícils de canviar) són originals i estan completament oxidades. Corresponen al número 18, segons la impressió del pont. Com que no tinc corda del 18, vaig fer servir corda de piano o corda d'acer d'1 mm de la ferreteria, que correspon al 17 1/2, i vaig començar a canviar-les per la més aguda de les que estaven malament. Em va semblar que intercalar unes quantes cordes de 17 1/2 entre el 17 i el 18 no seria perjudicial.

Aquest és el fil d'acer, o corda de piano, que venen a les ferreteries en bossetes de 100 g (de 250 per a gruixos més grans).

 

 

Les clavilles antigues originals del piano eren de 6,75 mm, i les noves les vaig comprar de dues talles més, de 7 mm. Vaig començar canviant les dues cordes de la dreta del re3, la central i la inferior al claviller. Per a qui no ho sàpiga, les cordes de la majoria de pianos van de dues en dues, és a dir, baixen des d'una clavilla, donen la volta a la punta de baix i tornen i pujar fins a l'altra clavilla.

Aquest procediment s'ha de fer preferentment amb la màquina fora del piano:

1) Afluixeu els dos extrems de la corda, és a dir, la corda de les dues clavilles.
2) Desenganxeu la corda de la clavilla amb les alicates i talleu-la per extreure-la amb més facilitat. La podeu llençar.
3) Talleu la corda nova a mida (mesurant fins a la clavilla i quatre dits més per cada banda). Doblegueu-la per allà on farà la volta, tenint en compte que una clavilla és més alta que l'altra i que, per tant, els dos extrems són asimètrics.
4) Passeu la corda per darrere els bordons i quan quedi agafada a la punta de ferro que està soldada a l'arpa, apreteu-la una mica amb unes alicates de punta plana perquè no marxi del lloc. Va bé posar una pinça metàl·lica verticalment damunt de la punta de ferro perquè la corda no s'escapi.
5) Passeu els extrems de la corda per sota de la barra de pressió i talleu-los exactament a mida, quatre dits o 7,5 cm per sobre de la clavilla. Això permetrà donar tres voltes a la clavilla i una mica més.
6) Si el piano és antic i té les clavilles molt fluixes, canvieu-les per clavilles de dues talles més. Doblegueu la corda a 1 cm de l'extrem i inseriu-lo a la clavilla nova, en la posició que tindrà un cop col·locada al piano.
7) Feu dues voltes i mitja a la corda al voltant de la clavilla, procurant que les voltes quedin juntes. Va bé utilitzar un encordador de manivela, que es pot manipular fàcilment amb una sola mà.
8) Col·loqueu la clavilla a l'orifici del claviller i claveu-la una mica amb el martell. En aquest moment tenim la corda una mica tensa, amb dues voltes i mitja i, possiblement, descol·locada per baix.
9) Fiqueu-vos a sota el teclat i passeu la corda entre les agulles del pont (compte, que no van rectes, feu-ho seguint el model de les altres). Aquesta operació és una mica complicada per la situació de les cordes, però com que el cable d'acer tendeix a posar-se recte, un cop l'hem posat en la seva posició queda tens i no es mou.
10) Torneu al claviller, doneu uns cops de martell ajudant-vos amb el botador per no fer malbé la punta de la clavilla i aneu tensant la corda amb l'eina d'encordar. Abans que la corda sigui massa tensa, ajunteu les voltes amb una eina específica.
11) Acabeu d'enfonsar la clavilla fins a la posició adient. Normalment, el cable cargolat de la clavilla ha de quedar a 5 mm de distància de l'arpa. Això deixa marge suficient perquè, si en el futur les clavilles s'afluixen, es puguin enfonsar una mica més.
12) Estireu la corda amb l'eina d'estirar cordes i aneu apujant l'afinació d'acord amb la referència de la tercera corda de la mateixa nota. Com que heu tret la màquina del piano, heu de comprovar l'afinació polsant la corda amb l'ungla o amb una pua de guitarra.

Les clavilles més brillants són les noves:

En aquesta foto hi ha quatre clavilles que es veuen més brillants. Les dues de l'esquerra són les del re3. Les altres dues són clavilles que vam canviar sense canviar la corda. A la foto es poden veure algunes ratlladetes típiques dels principiants. A més, la volta més interior de la corda va quedar una mica separada de les altres. De tot se n'aprèn.

Procediment per canviar la clavilla sense canviar la corda:

1) Afluixeu una mica les dues clavilles.
2) Extraieu la cueta de la corda de la clavilla amb unes alicates de punta plana i el tornavís.
3) Traieu la clavilla vella.
4) Passeu el cargolet de la corda per la clavilla nova (sense posar la cueta dintre).
5) Inseriu la clavilla al claviller i feu-hi uns quants cops de martell.
6) Feu entrar la cueta a l'orifici de la clavilla. És millor, quan es clava la clavilla, deixar l'orifici al lloc apropiat per poder posar la cueta fàcilment dins del forat.
7) Acabeu de clavar la clavilla i afineu.

Reforç de clavilla amb funda d'alumini

Aquesta petita reparació es va fer en un Pearl River petit, el model sense potes, que tenia moltes clavilles fluixes. Algunes de les dels bordons ho estaven tant que no es podia afinar, perquè la clau d'afinar tornava a la posició inicial només amb la força de la corda, és a dir, la clavilla no aguantava la tensió. Li vaig reforçar la clavilla d'un bordó (el la1) mitjançant l'extracció de la clavilla i la inserció d'una funda metàl·lica entre la fusta del claviller i la clavilla.

Això és una funda metàl·lica.

 

Procediment:
1) Desenrosqueu la clavilla una volta i mitja.
2) Traieu la punta de la corda de l'orifici de la clavilla.
3) Traieu la part enroscada de la corda de la clavilla ajudant-vos amb unes alicates corbades, un tornavís o una altra eina que us vagi bé.
4) Desenrosqueu la clavilla i traieu-la fora completament.
5) Inseriu la funda a l'orifici del claviller, tancant-la una mica fent pressió amb els dits perquè entri bé.
6) Amb el martell, continueu inserint la clavilla fins allà on es pugui. La clavilla arrossegarà la funda, que quedarà clavada a la fusta del claviller.
7) Torneu a col·local la corda a la clavilla, amb la punta dins del forat, i enrosqueu-la una mica (de seguida es tensarà).
8) Acabeu d'inserir la clavilla donant cops amb el martell i el botador.
9) Afineu la corda.

Amb la pràctica, anireu veient quina és la quantitat de voltes que cal fer i amb quina força cal donar els cops de martell. La manipulació dels bordons no és especialment complicada.

Aquesta és la foto. La clavilla central de la fila de sota és la que porta una funda nova, que no es veu, perquè queda més endins que l'arpa, clavada a la fusta del claviller.

 

En aquest cas, la clavilla va guanyar força i es va poder afinar el bordó amb facilitat. Una altra vegada ho vaig provar al piano Cussó SFHA que apareix en aquest bloc i no va funcionar. La funda es va començar a aixafar i no la vaig poder introduir a lloc. El motiu va ser, crec, que els orificis del claviller són massa estrets (les clavilles sónde 6,90 mm). Per tant, no recomano aqusta operació en el cas que les clavilles siguin de menys de 7 mm  o s'afinin amb punta de clau del 2.

Neteja de cordes

Aquest és el piano Cussó SFHA que vaig comprar al mes d'octubre amb la intenció de poder-me entrenar en l'ofici dels pianos. Deu tenir cent anys com a mínim, perquè a sota de la barra central del teclat hi vaig trobar trossos de diari del 1916 amb notícies de la Primera Guerra Mundial. Per transportar-lo li vaig haver de treure el teclat perquè passés per l'escala. Ho vaig fer jo mateixa per estalviar-me uns quants calerons dels transportistes. Va ser un aprenentatge, però per la meva poca traça es va trencar alguna fusta que vaig haver d'encolar amb cola de contacte. Aprofitant que tenia el piano sense teclat, vaig netejar les cordes i la pols enganxada a sobre dels ponts. Les cordes rovellades es netegen amb llana d'acer molt fina. Cal posar-se una mascareta a la cara, perquè la pols d'acer és molt dolenta i es fica als pulmons molt fàcilment. segurament no es veu a la imatge, però les cordes centrals, a la part que queda darrere dels bordons, estaven molt oxidades. Moltes de les altres les devien haver canviat en el curs de l'extensa vida del piano, perquè estaven en un estat més que acceptable. Els bordons semblaven més nous que les cordes, tot i que dos d'ells tenien (i tenen) rovellat l'extrem que sobresurt del cable interior.

 

Òbviament, el piano estava molt desafinat i aproximadament mig to baix, molt menys del que m'esperava. En la primera afinació ràpida vaig constatar que era possible apujar-lo a 440. sorprenentment, alguns dels bordons ja ho estaven. Es va trencar una corda de la part dels aguts. Evidentment, amb moltes clavilles fluixes i les cordes oxidades no vaig poder treure gran cosa d'aquesta primera afinació, però em va semblar que el piano tenia possibilitats. La primera cosa, doncs, seria canviar cordes i clavilles.



Una foto de la màquina, que és bastant fotogènica, perquè en realitat no està tan bé com sembla.