Resolució del soroll del pedal

Tothom que tingui un piano i que el toqui assíduament segurament s'ha adonat que, de tant en tant, el pedal de ressonància fa sorolls indesitjats (del tipus nyec, nyec i del tipus bum, bum). Això és el que li passava al nostre petit Yamaha vertical. Avui hem dedicat una estona a investigar la manera de resoldre el soroll del pedal dret i millorar-ne el funcionament.

El pedal dret del piano vertical consisteix en una barra que va cargolada a la base de fusta del moble amb dues plaquetes que l'agafen a cada banda mitjançant un eix que la travessa. En el nostre piano hem observat que la placa de la dreta, que es veu a la fotografia, tenia moviment (per això el pedal es movia lleugerament d'esquerra a dreta), i hem apretat els cargols amb un tornavís.

A més a més,  a causa de l'ús el pedal dret té tendència a afluixar-se. Es nota perquè el pedal va més tou i té un recorregut més llarg. Això es pot regular mitjançant el cargol que subjecta la barra del pedal a la barra transmissora, com es veu a la fotografia de sota. Apretant aquest cargol es pot reduir el recorregut del pedal. Això fa que vagi més dur, sigui més sensible i que, a l'hora de deixar-lo anar, no faci un soroll fort en topar amb el feltre que recobreix el forat per on travessa el tauler frontal del piano (a la foto, un feltre de color marró).



 

A més de les dues operacions anteriors, sempre va bé posar una mica de lubricant de tipus oliós a l'eix i els cargols del mecanisme. 

 

Ara, el pedal ja no fa soroll. Segurament d'aquí a uns mesos caldrà tornar a repassar-lo.

Lubricació d'eixos i canvi d'una molla

De vegades, en els pianos, antics, el mecanisme va molt dur i és lent. En el piano Rowney, després de descartar que fos cosa de les morteses (les tecles funcionaven bé després de treure la maquinària), hem decidit aplicar lubricant als eixos (sense desmuntar) per comprovar si el problema millorava.

En aquesta fotografia es poden veure les restes del lubricant que hem aplicat sense desmuntar la maquinària, des de la part superior d'aquesta, procurant que caigués damunt de les forquilles dels martellets, dels apagadors i dels cavallets. Fent això, hem vist que una de les molles de la nou de martell estava trencada, i l'hem substituït per una de nova, tal com s'explica a Canvi de les molles de retorn dels martells. Després d'aplicar lubricant el piano sembla respondre amb més suavitat, però les primeres octaves, les corresponents als bordons, encara van més dures que la resta del piano. Podria ser a causa de la regulació dels apagadors?

Una última nota: curiosament, en aquest piano falta la barra que fa de topall dels apagadors. Es veu que ja els el van vendre així, però caldrà posar-ne una de nova, perquè de vegades els martells i els apagadors xoquen.

Resolució d'un sorollet en retornar el martell

Al piano Rowney que estem tractant es produeix un sorollet al moment de deixar anar la tecla, quan el martell retrocedeix. Com que el sorollet és semblant al de dues fustes picant una contra l'altra, busquem els punts de contacte entre dues fustes que podem trobar al mecanisme. Fàcilment podem detectar que el soroll es produeix quan el bastó d'escapament torna a col·locar-se al seu lloc, i que això és causat per l'absència del coixinet amortidor a la base de la nou del martell. La causa del deteriorament dels coixinets és, en molts casos, la feina que hi han fet les arnes. També pot ser que s'hagin desencolat o que s'hagin deteriorat pel funcionament continuat del mecanisme.

 

A la fotografia es pot veure, darrere de les brides desenganxades, un coixinet verd a la dreta i unes peces sense coixinet més a l'esquerra. En aquests llocs caldrà enganxar un trosset de feltre nou, del de 5 mm específic per a la nou del martell.

Procediment:
1) Desenganxar la brida, descargolar el cavallet i desmuntar-lo. De vegades n'hi ha prou si es descargola el cavallet i es deixa que caigui una mica per poder accedir al cargol del martell.
2) Desmuntar el martell.
3) Enganxar el coixinet nou, eliminant abans les restes del vell si n'hi ha.
4) Esperar uns minuts que la cola s'assequi.
5) Tornar a muntar el martell, el cavallet, i col·locar la brida.

 

A la fotografia anterior podem veure un coixinet nou de color vermell. Ara només falta enganxar la brida.

Problemes d'un piano antic

Hi ha qui creu, erròniament, que un piano antic té algun valor especial pel simple fet de ser-ho, i atribueix valor a coses com les tecles d'ivori, el moble de fusta massissa, etc. La realitat, però, és que un piano de gairebé cent anys, a no ser que hagi estat mantingut de manera continuada i impecable (cosa que és difícil que hagi succeït en un instrument que ha passat de mà en mà diverses vegades), està carregat de problemes. La majoria de vegades un piano de cent anys només té valor sentimental. Assenyalem a continuació alguns d'aquests problemes, que hem trobat al piano Rowney:

Esquerdes a la tapa harmònica:



A la fotografia es pot veure una gran esquerda, que s'ha produït en separar-se dos dels taulons de la tapa harmònica, que és el principal element de ressonància del piano, el que amplifica i dóna qualitat al so de l'instrument. Aquest tipus d'esquerdes són visibles des de la part anterior del piano, però sobretot pel darrere, o per sota en el cas dels pianos de cua. Per reparar-les, per anar bé caldria desencordar el piano, obrir cadascuna de les escletxes, posar-hi un llistonet de fusta d'avet que venen especialment per a aquestes reparacions i a continuació passar-hi un ribot per aplanar la fusta. Un piano amb la tapa harmònica esquerdada no és mai recomanable.

 

Esquerdes als ponts:

 

En aquest cas, podem veure una grossa esquerda que s'ha produït a nivell de les puntes de suport de les cordes damunt del pont dels bordons. Concretament, en aquest piano afecta molts dels bordons dobles. Aquest defecte només es pot resoldre desencordant el piano. Si volguéssim fer una restauració total de l'instrument, sens dubte que seria una de les coses que caldria arreglar, però en el cas que ens ocupa segurament és poc el que hi podrem fer. Aquest problema produeix una dificultat addicional a l'hora d'intentar afinar l'instrument.

Afinació d'un piano antic

El piano que ens han demanat d'afinar aquesta vegada és un piano de la marca Rowney que per l'aspecte que té deu tenir uns cent anys d'antiguitat. Em diuen que el van comprar en un antiquari ara fa uns catorze anys, i que no l'han afinat mai des d'aleshores. No cal dir que tampoc no l'han tocat. Aquest és el logotip de la marca:

 

Aquest és l'aspecte exterior del piano:

I aquest, el de la maquinària:

 

 

No tenim cap informació sobre la marca ni tampoc no n'hem trobat a Internet. No duu cap nom ni logotip a l'arpa, i el número de sèrie (2027) figura només imprès a l'interior d'un dels laterals.

Té un aspecte molt semblant al dels pianos catalans del tombant de segle. Com que aparentment està tot sencer i té arpa de ferro, pensem que és bona idea intentar afinar-lo.

Després de comprovar que gairebé tot el piano està a 427-430 (per algun motiu, tots els pianos semblen aturar-se a aquesta freqüència, tant si porten 10 com 20 o 30 anys sense afinar-se), en primer lloc fem una afinació per apujar-lo de to. Com sempre, comencem amb el la3 i fem tots els la. Després continuem per quintes ascendents i fem tots els mi, si, fa#, do#, sol#, re#, la#, fa, do, sol, i re. En total, unes tres hores de feina, sense pauses. Aquesta afinació la fem sense feltre. Només amb dues cunyes per apagar les cordes laterals, fem una corda central i, immediatament, les dues laterals. Anem procedint d'aquesta manera fins a acabar tot el piano.

Un cop acabat aquest procediment, notem que les primeres cordes que hem afinat tornen a estar baixes. Normalment les cordes curtes dels aguts es desafinen més, perquè proporcionalment l'estirament de la corda correspon a un canvi de freqüència més gran que en les cordes llargues. És a dir, en una corda llarga cal girar molt més la clau d'afinar per apujar o abaixar mig to que no pas en una corda curta, on un moviment ínfim de la clau es tradueix de seguida en una diferència de mig to.

Una setmana després (o quan hi hagi temps de fer-ho), es fa una afinació normal, començant amb el temperament, després la secció dels aguts i, finalment, la dels greus. Hi ha algun motiu per fer-ho en aquest ordre, i no pas primer els greus i després els aguts? Creiem que és més favorable afinar primer els aguts pequè no "depenen" acústicament d'altres cordes del piano. En canvi, és millor que, quan escoltem els greus, que produeixen molts harmònics i fan que tot el piano ressoni, els aguts que vibraran conjuntament estiguin ja afinats. Si això no és així, es produeixen molts més "sorolls", especialment si el piano està molt desafinat, i costa més afinar la secció greu.

A la foto anterior, ja s'ha fet el temperament, les cordes centrals estan afinades, i es comença a treure la cinta de feltre per afinar els unísons. En dues horetes, ha quedat una afinació més o menys acceptable, tenint en compte els problemes mecànics (clavilles fluixes) i estructurals (tapa harmònica fisurada, esquerda al pont dels bordons, etc.) del piano. En parlarem en un altre apunt d'aquest bloc.